Serra de Bèrnia, simplement …EX-TRA-HOR-DI-NA-RI-A.
Qui ens anava ha dir, a tots els que allí vam estar, que passaríem una de les millors excursions que hem realitzat fins a la data, repetisc …“FANTÀSTICA” i, sobre tot, Divertida, la gent jove i altres que som un poc menys jóvens …ens ho pasarem “Pipa”

El matí, i tot cal dir-ho, va amaneixer un tant gelaet …com ho diríem  …com que feia un poc de “frescoreta”, però per supost que va meréixer la pena alçar-se a primera hora del matí per realitzar aquell viatge on, sense esperar-ho, descobriríem un dels millors enclavaments de senderisme que tenim a la Comunitat Valenciana.

El trajecte va transcórrer, inicialment, entre una zona prou agresta on per a atravessar aquella enorme i escarpada mola de pedra que conforma la Serra de Bèrnia, no vam tindre mes remei que arrossegar-nos per una allargada, fosca, i súper estreta galeria. Alguns, abans d’endinsar-nos, vam creure que podríem fer-ho sense tindre que llevar-nos la motxilla …”Gran Error” …a mitat del trajecte descobrirem cuant d’equivocats estàvem, …entre rialles i un tant esgotats ens vam d´haver d’ajudar mútuament per a alliberar-nos del “embolic” que, algun de nosaltres, portàvem en l’esquena, no hi havía mes remei si nó, seria impossible avançar. Aquell escenari era com una pel·lícula d’aventures, quan vam aconseguim arribar al final del túnel …de sobte, …“Es va fer la Llum”. La gruta que conformava l’eixida era grandiosa, s’obria de forma espectacular mostrant, des d’aquell elevat punt de la muntanya on ens trobaem, una vista espectacular on vam poder contemplar l’extensa franja costanera pertanyent a les frontereres comarques de la Marina i de l´Alacantí… Aquell moment va ser realment únic, l’horitzó que contemplàvem ens va deixar simplement …”Sense paraules”.

Com no podia ser d’una altra manera, i atés que el nostre cos ens ho demanava a crits (bo millor amb “rugits”), decidirem que aquell lloc era l’idoni per a reposar forces …ja se sap, …almoçaret  …vinet …serveseta …l’espencaet de Vicen …el cafenet i traguet de «Rom de quinze anys» que ens va invitar Juanma …!!! Que bé ens va assentar tot …”Ja no hi havia Fred ni Dolor”. En acabar, vam prosseguir la ruta per l’altra cara de la muntanya (per la part Sud) i, …!!Sorpresa¡¡¡ …descobrirem un “Runar”, vaja, ja ho crec que ho aprofitàrem (quant de temps feia que no en véiem un). Este Runar no era extremadament gran però ens valía perfectament, estàvem decidits a no deixar passar aquella oportunitat de fer “Runnyng”. Els “menys jóvens” vam fer algunes indicacions als «més jóvens» perquè aprengueren esta tècnica de llançar-se entre les pedres soltes del pendent sense cap perill però, això si, amb precaució …simplement, en cas de perdre l’equilibri, només calia deixar-se caure cap arrere i caure de “cul”. En aquell mateix moment tots ens transformarem en xiquets (i alguna que altra xiqueta mes bé “grandeta”).

Al migdia vam arribar “al campament base”, extenuats i feliços on vam gaudir menjar, jugant i fent el “Gamba” i cuan acabaren “Pa Casa”. Repetix lo dit al iniciar este comentari …
EX-TRA-HOR-DI-NA-RI