josep dice:

DE LLOCS I DRESERES*

Avui no ha segut precisament el millor dia per a les meues cames i peus. Avui diumenge com tota festa de guardar, l’he passat caminant a primera hora del mati, anant apresa com una experiència llebrenca en l’altura, amb la sort de tindre l’ajuda trobada del «Bastó, Bàcul, Branca o Pal» prestat per l’amic Ramón. Gràcies, perquè sense l’auxili d’ell, s’hauria fet complicat el dur viatge.
Ha segut dic, un matí temperat d’esquena suada en tot temps del trajecte, mentres es perdia a vegades entre les pedres soltes de l’estret camí i junt amb el dens fullatge que l’embolicava, tota l’harmonia funcional de la meua ànima.
Al principi al començament en la pujada de la muntanya, el semàfor de la fatiga s’ha posat roig i quasi s’apodera al temps del meu cos acovardit, fins al punt crític d’arribar per uns instants a pensar en varies vegades, d’abandonar la meta proposada. No obstant d’això i aguantant aleshores el patiment de l’esforç dolent, he finalitzat la p. pujada, complint tot el recorregut amb l’anada i tornada marcada de tot l’aprensiu trajecte, amb l’ànim ja més crescut d’un tot conscient, per haver aconseguit finalitzar-ho i complit aleshores com un altre subjecte més, del grup amotinador.
Tota aquesta quilomètrica naturalesa plena del tendre verd, em traslladava mentres caminavem, a la memòria dormida d’adolescent, de quan allà pels dies llunys de la Pasqua jove, muntàvem tota la penya d’amics anant devanits i eufòrics, cap a la muntanyeta del Far que és al terme del meu poble, per berenar aplegats allí, la somniada i l’esperada mona pasqual. És evident que avui desprès de tants intents sumats, els amics Joan i Rafa m’han portat a l’horitzó de l’altura fronterer del nord alacantí, quasi amb un engany piadós. No faré ara raons d’ells dos perquè és massa llarg.
La meua màxima com un bon compaisà és, “anar a peu o acompanyar caminant sols els soterraments”. Ara, vos tinc que dir que desprès de tot, ha segut aquest passeig tota una experiència memorable i d’una força agraïda. Però, vos tinc que dir sincerament també, que a mi personalment m’anima molt més encara posar-me la gorra blanca del Sauret i seure’m a taula llarga ben prop del baf olorós que deixa sempre al vol lliure, la “Paella de Polp de Ramón”.

* Aprofite la foto penjada per Isidre, perquè pense que aparella i complementa molt bé, tot aquest comentari.